DUES DÈCADES D’ESTRATÈGIES EMOCIONALS (text Víctor Nubla).

La festa de presentació del disc Abstracte, una recopilació de músiques estranyes fetes a Barcelona entre 1981 i 1986 que acaba de publicar Domèstica Records, va servir d’excusa a DJ Blue i DJ Gonzo, convidats a posar-hi la banda sonora a la festa, per preparar, si no la sessió definitiva, una de ben exhaustiva i completa. El treball de recerca els va permetre reunir materials sonors procedents de dues dècades (1975-1995), a més, van decidir ampliar el camp d’estudi a tot l’estat espanyol. El resultat són aquestes tres hores i mitja de viatge en el temps, un fascinant recorregut pels soterranis musicals de les ciutats en un període extremadament important, pel que fa a la transformació i el canvi de paradigma que va experimentar la música popular occidental en aquells anys. Aquests canvis es poden resumir probablement en: dissolució de la frontera entre música culta i música popular, incorporació de l’electrònica a la creació musical, en un arc que comença en els laboratoris de recerca i acaba en l’electrònica domèstica. Convivència del format cançó amb els models minimalistes repetitius, la improvisació i l’abstracció. Són dues dècades que venen marcades també per l’inici de la crisi de la indústria musical, simultàniament a la proliferació de l’autoedició, la consolidació del format cassette a partir del moment que la tecnologia de duplicació permet efectuar edicions sense sortir de casa, i les xarxes mundials d’intercanvi de música autoproduïda. Com a resultat, grups i músics que “no existien” per a la indústria, la premsa i els circuits es convertiran, paradoxalment, en la primera generació a internacionalitzar-se i la que va difondre aquí la també estranya música que es feia a l’ exterior.

És una època que es pot documentar a partir de singles, cassettes, compilacions i més aviat pocs àlbums. És important aturar-se un moment per parlar de les compilacions, penso que poden servir per fer-se ara una idea general del que passava ja que resulten ser essencialment transversals i, a més, es produïen en xarxa, sent sovint treballs col·lectius i internacionalistes.

La producció de discos i cassettes recopilatoris a l’estat espanyol és notable des dels anys 70 (en part per les lògiques generades a partir de la dificultat de determinades músiques per accedir a una “normalitat” de difusió). En els anys 80, a més, amb la xarxa mundial de cassettes en plena efervescència, aquests recopilatoris podien contenir música local o, molt sovint, ser totalment internacionals. Necronomicón, Terra Incógnita, La Zona, Domestic Sampler Umyu, Vita Nova International, Voices, Notes + Noise, Missing Children, Conspiración, Zamizdat Trade Journal, Independent World, Loopy But Chic, Luna y Panorama de los Insectos, Fix Planet, Veterinarios del KO’s, Barcelona Ficción-Romance, Alter Músiques Natives, són alguns dels títols d’aquests compendis tan habituals fins a ben entrats els 90, publicats a Bèlgica, França, USA, Espanya, Itàlia, Alemanya… i gairebé mai a les capitals d’aquests països, perquè un dels fenòmens adjacents a la internacionalització d’aquella espècie de moviment és que molts dels micro-segells actius llavors estaven en ciutats petites, lluny del circuit mainstream. El fàcil accés a la producció domèstica i la universalitat dels sistemes de correu comporten una horitzontalitat territoria mai vista abans (excepte en el cas del mail-art, evidentment).

Els segells domèstics, normalment creats pels mateixos grups per difondre la seva música proliferaven i en el nostre territori ho van fer exponencialment, igual que a la resta de països. Per una altra banda, aquestes músiques bastardes no tenien un gran accés al circuit de concerts en cap país, però sí que hi havia grups en una escena pop electrònica que més o menys es defensava transitant clubs i festivals. Aquests grups van adoptar els sistemes de producció i distribució de l’escena més industrial. Cal destacar que si bé l’ús dels mateixos mitjans de difusió i la filosofia “fes-ho tu mateix” és quelcom que compartien tots aquests grups, no tots feien música amb les mateixes intencions ni objectius. Hi havia una actitud política compartida en el sentit dels mitjans de producció i les eines de difusió, però en molts casos la música no es feia amb una voluntat política i, en canvi, en altres casos sí.

Per tant, podem parlar d’una feliç convivència temporal entre les forces que volen ocupar l’espai d’altres forces (renovar l’estètica de la música popular, arribar al mercat majoritari) i les forces del caos, que conceben una tabula rasa com un objectiu preferent al d’una tavola calda. L’únic problema a l’hora de demostrar aquesta afirmació és que aquí no hi ha, tradicionalment, tavola calda ni tan sols per als integrats (parafrasejant Antón Ignorant). Bé, digressions apart, i tenint en compte precisament aquest periode de feliç convivència i cosmopolitisme, les músiques que escoltaràs en la sessió de Blue i Gonzo són les que, durant aquells anys, vaig escoltat a casa meva i a casa dels amics, als bars on ens reuníem els músics i en els clubs on tocaven les bandes esporàdicament. Eren les que produíem en els nostres segells o les que ens enviaven altres petites cèl·lules repartides per la geografia. Eren aquestes cassettes, singles i compilacions que ara tracten de recuperar i restaurar segells actuals interessats en un període de la història de la música popular a l’estat espanyol que, misteriosament, ha quedat amagat, ocult per a les següents generacions. Un període eclèctic i d’una gran llibertat artística, ple d’atreviment i experimentació desinhibida.

PT. 1